Tempus fugit

I el temps passa. Racons com aquests queden pràcticament oblidats, morts, deserts. Potser perquè va néixer sense més intenció que la de reviure una vida paral·lela. Però ara resulta que la que tinc és de veritat, m'agrada i la gaudeixo i ja no te gaire sentit continuar a Moldàvia.

Fou una història entre tres, d'un matí d'estiu per allà al Maresme. Per dinar, cuscús i a la boca paraules, promeses, històries i somriures…

Moldàvia ha mort i jo sóc viu. Dels tres, com aquell qui diu, només en quedo jo, virtualment parlant es clar. La Blanca segueix el seu camí i  la Ona se'n va. Marxa, qui sap fins quan.

Hi ha estat per aquesta última que m'he decidit a escriure per última vegada. Després de fer voltes al llit sense poder clucar ull. Demà la veuré i potser fins d'aquí molt de temps no ens tornarem a trobar, alguna cosa em diu que el seus camins la portaran molt lluny d'aquí i que construirà poc a poc, allò que sempre ha anhelat.

Potser fa falta el temps i més distància per saber el perquè de tot plegat. Un retrobament i una carta escrita a mà…

T'estimo guapa.

 

[@more@]



2s comentaris

Xirinacs

 

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un individu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l’univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau.

ella és una mica més lliure,

 perquè jo sóc en vosaltres, amics!

 

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d’agost de 2007

 

[@more@]



1 comentari

Segrestim i “entaleguim” a mi també

Només una reflexió: on és ara tota la colla de sociates, progres i pastaulleres d'aquest país per cagar-se amb el govern del PSOE? Perquè… ai senyor!!! si això ho haguéssin fet en temps del govern d'Aznar…

[@more@]



Comentaris tancats a Segrestim i “entaleguim” a mi també

Vent del sud

 

[@more@]

Comentaris tancats a Vent del sud

I tot va bé

Ja fa quasi dos mesos que aquest bloc està en coma. I tot va bé. I pot ser no és el millor moment ni sóc la persona més adequada per ressuscitar-lo. Però avui he tingut la necessitat imperiosa d'escriure-hi. Potser sense pensar massa el que necessito vomitar.

I tot va bé. 

A vegades m'agradaria no pensar i deixar-me portar. Però resulta que tinc un jo racional que fa un parell d'anys que conec, que m'ho impedeix reiteradament.

I tot va bé, per això. Però tu encara ets tu i per més temps que passi em temo que no podré oblidar. No existeix la indiferència. És mentida. Una fal·làcia més per pura supervivència. I tot va bé. Altra vegada la desídia feta escriptura, l'angoixa i l'ansietat. Criptografia. És de covards ja ho se. O potser de prudents.

Sempre ens quedarà el silenci… 

 

[@more@]

3s comentaris

La Veu

I encara no entenc com he pogut viure tant de temps sens haver-lo escoltat…


 

[@more@]

7s comentaris

Ara

Els dies passen sense treva. Però el que era una corba rebel ara ja no és més que una recta sense fi i també sense retorn.

[@more@]

Ja no hi ha parada per aquest tren. Ni angúnies del passat, només jo i un camí sens fi. No hi ha miratges ni mentides ensucrades. Ni  princeses, però tampoc dracs.

Han estat més de dos anys per que pogués entendre el perquè de tot plegat. Per aprendre a viure i no a sobreviure. Per caminar ferm, sense vacil·lar . Per aprendre a caure i a tornar-me a aixecar i només guardar de l'ensopegada, el record de la pedra tosca.

I ara, el camí ja no és minvant, més aviat creixent, insolentment potent. I me'n ric de tu, perquè se qui ets: ara ja se que no tens ni rostre ni veu, i que si et busco no et trobo. Perquè sempre hi ets, sempre ets i no cal cercar perquè ets tu qui em trobes.

Només cal esperar… només esperar…

 

 
 
 

1 comentari

Crida blocaire

Ja fa temps que em roda pel cap trobar un terme en català per denominar "modernillo" o " gafapasta", però no en trobo cap que em convenci prou. I com que no sóc gaire partidari de la traducció literal, se'm va ocórrer que els senyors de TERMCAT em podrien fer un cop de mà. Avui n'he obtingut la resposta i m'han vingut a dir que no es dediquen a traduir argot, que parli amb els del Consorci per a la Normalització Lingüística…

És a dir, que s'han tret les puces de sobre i jo encara m'he quedat amb la incògnita. Per això proposo a tots els blocaires que tinguin ganes de rumiar  trobar un terme adequat, i que per tant, cadascú llanci la seva (o seves) proposta.

Totes les idees seran benvingudes.

[@more@]

14s comentaris

3 a 0 guanya visitant

I avui també has preferit el silenci que la resposta. I jo segueixo sense entendre com es pot anar pel món d'aquesta manera. Haguera estat fàcil que m'haguessis dit aire, que vol dir vent. I tant ample, perfecte. però no, deus trobar un plaer estrany en ignorar a les persones. O potser només ho fas amb mi? Qui ho sap… i suposo que això vol dir que ja no cal que insisteixi més, però segueixo sense entendre que cony et costava dir-me i no amagar-te per tercera vegada en una setmana.
 
I mentrestant, segueixo creient que de fills de puta no n'hi ha tants, però que dec dur un cartell ben gros enganxat al clatell que hi diu: IMBÈCIL

[@more@]

1 comentari

Coses que em cabregen (profundament)

No saber que escriure. Que em defugin. Emprenyar-me. Que no donin la cara quan cal. No saber ben bé qui sóc ni què vull. No poder estar més estona parlant amb la Ona i amb la Blanca. No tenir calers. Portar cadenes. Escriure llistes estúpides per no escriure el que voldria escriure.

[@more@]

Viure en una contradicció constant. Esperar. Esperar el que mai arribarà. Intentar canviar l'incanviable i deixar passar allò modificable. Les (meves) presses. La dependència en totes les seves formes. Dormir poc i malament. No fornicar el que voldria. Sentir que visc en una muntanya russa. La por. L'odi… i l'auto odi. Que em deixin amb la paraula a la boca. Flagel·lar-me gratuïtament. Pensar massa. Pensar en depèn de què i fer-me cas. Buscar i no trobar. Remenar la merda. Aguantar-me el plor. Que no em mirin al ulls quan em parlen. Ser cada dia més lluny de tu. I malgrat tot no fer-hi res…
 
 

2s comentaris